PRIMER AMOR

PRESENTACIÓ

Hem de riure o plorar davant la monstruosa descripció del primer (i únic) amor del protagonista d'aquesta peça? I és que Beckett ens situa en aquesta obra, escrita el 1946, davant una història d'humor tràgic. Pere Arquillué encarna un ésser turmentat, un home expulsat de casa seva després de la mort del seu pare que potser estima per un moment la prostituta que el sedueix, però que, si es lliura a l'amor, és només per poder treure-se'l aviat del cap. Àlex Ollé i Miquel Górriz signen la direcció d'una peça en la qual, com en altres creacions de Beckett, el que escoltem ens mou al riure i el que no se'ns diu... ens omple d'horror.

UNA APOSTA ESCÈNICA

A Samuel Beckett, per bé o per mal, el temps i els fets li donen la raó.

La ciència, amb raó o sense ella, fa anys que s'esforça a demostrar que això que anomenem “Amor” té molt poc de metafísic. Tanmateix, tendim a voler elevar a la categoria de sentiment el que, segons la ciència, no és més que una sensació física, una reacció química, o un calfred a la punta del dit gros del peu. Aquí fa olor de Romanticisme.

“Primer amor” és una magnífica història d'amor anti-romàntica, en la qual Beckett utilitza els tòpics romàntics, pervertint-los. Així, el protagonista no és un bell jove, valent i virtuós, sinó un personatge descarnat, autoexclòs i expulsat del clan familiar i social. Un ànima culta, delicada i sensible; és a dir: un home considerablement empipat amb aquest món i amb l'altre, si n'hi ha. El lloc de trobada dels enamorats no deixa de ser un paisatge idíl·lic: un banquet flanquejat per dos arbres i rierol inclòs. La diferència està en què els dos arbres estan morts, del rierol no es recorda el nom i que per darrere s'hi asoma un munt de detritus. També en la nostra història, l'amant s'obstina a escriure sobre alguna superfície sòlida un cor amb el nom de l'estimada, però, en aquest cas, no ho farà en el tronc d'un frondós arbre mil·lenari, amb la coneguda navalleta que exigeixen aquestes pretecnologies, sinó en una merda de vaca i amb el dit que després es lleparà.

L'anomenat “sentiment amorós” queda desemmascarat, desvelant la perversa manipulació exercida per la cultura, la religió i aquest maleït fals romanticisme burgès del segle XIX que tant de mal ens ha fet a molts.

La nostra dificultat contemporània d'establir relacions amoroses així ho demostra. En definitiva, la dificultat d'establir relacions de qualsevol tipus amb “l'altre”, “l'altra”, o “lo altre”. Així és; amb tres pinzellades d'enginy, gamberro i burleta, Beckett dinamita la religió, l'estat i la cultura. Per al protagonista no hi ha més “idea de Déu” que la contemplació d'un calendari penjat a la paret del vàter -on figura la imatge d'un Jesús envoltat de xais-, mentre intenta alleujar-se d'un estrenyiment atroç. L'estat; un ens dedicat a la persecució i exhumació sistemàtica dels ciutadans. I la cultura; l'obsessió d'un grup de patriotes, consagrats a la restauració i conservació de merdes, resseques pel pas de la història. No està malament.

Amb l'humor