PROSOPOPEIA
Emma Arquillué i Pablo Macho Otero, La Bella Otero, presenten una peça multidisciplinària en vers que barreja diferents formes teatrals.
Un joc de miralls, màscares i ecos literaris per parlar del misteri del jo.
SINOPSI
Un dramaturg en plena crisi existencial, després d'escriure paraules per a altres durant massa temps, ja no sap qui és. Per retrobar-se, decideix anar a buscar-se al lloc on els seus personatges cobren vida: sobre un escenari.
Allí descobrirà una figura desconeguda de la mitologia grega que alegoritza l'origen del teatre: Prósopo, un personatge capaç d'interpretar-ho tot excepte a si mateix.
Sense saber-ho, el nostre dramaturg s'endinsarà en un joc de miralls, en un ball de màscares i ecos literaris on intentarà resoldre l'enigma de la identitat.
Inevitablement, una pregunta el perseguirà: ¿i si el mite primigeni fos un mateix?
TEXTO DE COMPANYIA
En una entrevista, l'humorista estatunidenc Bo Burnham (particularment reconegut pel seu especial de Netflix Inside, en el qual alerta sobre els perills de les noves formes d'interacció digital) descriu la manera de viure contemporània en aquests termes:
“Vivim les nostres vides mentre fem inventari de les nostres vides, sent espectadors de les nostres pròpies vides. Vivim una experiència i, simultàniament, ens observem des de fora vivint aquesta experiència. Sentim nostàlgia de moments que encara no han succeït. Planifiquem el nostre futur per poder mirar enrere i veure'l un cop hagi passat.”
Efectivament, el jo està en crisi. Assistim a la hipertrofia dels nostres propis egos. Estem completament dissociats. Ja no sabem on comença i on acaba la nostra identitat.
Mentrestant, el concepte tradicional del jo va quedant obsolet des que la neurociència confirma la intuïció budista segons la qual el jo és un constructe de la ment en constant renovació.
Entre altres milers de factors històrics i sociopolítics, això ens ha portat a un moment social i artístic en què la identitat personal està en el punt de mira, on cada individu sent la insaciable necessitat d'afirmar la seva singularitat. Com qui intenta agafar aigua i se li escorre entre les mans.
En aquest context, en què tendim a etiquetar-nos per allò que ens diferencia, ens sembla interessant prendre una mica de perspectiva i portar la pregunta en la direcció oposada: cap a allò que tenim en comú. I creiem que el teatre és un bon espai per fer-ho, perquè és precisament el lloc on algú fingeix ser un altre perquè altres puguin veure's des de fora. Un altre mirall, pensareu. Més narcisisme. Sí, pot ser. La diferència és que, al teatre, per veure's a un mateix, cal mirar un altre.
— La Bella Otero
FITXA ARTÍSTICA
INTÈRPRETS
Santiago Aguilera
Arnau Comas
Pablo Macho Otero
ESCENOGRAFIA
Yaiza Ares
VESTUARI
Macarena López
IL·LUMINACIÓ
Marc Lleixà
